1994. Hi van haver diversos viatges al País Basc, a fer turisme, i a intentar entendre què era allò que hi passava, veure el visible, respirar el respirable, escoltar el que ens diguessin. Hi vam entendre alguna cosa, potser no la més correcta, potser no la més convenient, en tot cas la que vam poder. I, com sempre, hi havia la corresponent banda sonora. Una mica de Benito Lertxundi, una mica dels Oskorri. Però em quedo amb una altra música. Una comprada, ja en CD, en un dels viatges intencionats al país. Un grup de joves que barregen una música inevitablement viva i optimista, amb lletres existencialistes i depressives. L’autor, tant d’una cosa com les altres, es diu Mikel Errazkin. I el grup té la gosadia de fer una mena de rock de la presó (tema candent), amb fàstics a la Kutxa, amb homenatges al folk i al rock’n’roll. Un tema que si l’haguessin sentit a Islàndia segur que els hagués agradat, tot i que potser no l’haurien entès, o que potser l’haurien entès més que no pas nosaltres. O en tot cas, més que no pas jo, que encara ara hi ha coses que no pillo, ho confesso (tot i tenir la traducció castellana que apareix al disc).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada