Durant anys he tingut consciència que aquesta és la primera cançó que recordava. La primera. La foto fixa que me n'havia fet era del pare cantant-la un matí d'estiu mentre collíem pera al tros. Jo em situo en un rengle, ajudant, potser a traginar galledes fins a les caixes, i el pare engegant-se amb la cançó. A la plaça fan ballades, mare, dixeu-m'hi anar!
I allà es va quedar, la foto fixa, virant cap a sèpia pel pas dels anys.
El pas dels anys que em porten a Sant Miquel, i allà en Pep i els seus discos de Menorca. Ell hi havia anat amb els alumnes de Camallera.
Escoltant un dels discos, un de Traginada, tatxan!, A sa plaça hi ha ballades, mumare, deixau-m'hi anar! No pot ser! Torna l'estiu, l'espona, els perers, les galledes, les caixes, la plaça, les ballades, les garrotades. La tercera garrotada, la tercera garrotada, ben morta la va deixar, ben morta la va deixar! Pedagogia aplicada. I la mare dins sa cuina, i la mare dins sa cuina, se rebenta de plorar, se rebenta de plorar. Cadascú al seu lloc.
Ho comento amb ma mare. Sí coneix la cançó. Quan era jove tothom la cantava, era molt coneguda. No creu que la cantés el pare. Lo tiet Ramon, que vivie al costat, sí que cantae, cantae molt, i ho feie bé. Ton pare no crec. No cantae gaire. La devies sentir al Ramon. Mitja teoria per terra. El pare també recorda la cançó però no recorda que la cantés. Potser sí que l'havia après durant els tres anys que va passar a Torre Mornau, a l'Empordà. Però tothom la sabia. No ho recorda amb exactitud.
Em resisteixo. Torno a la versió original, aquella que diu que un dia d'estiu, collint pera al tros, i el pare que s'engega...
El padrí collint pera, amb quaranta anys menys i cantant "A la plaça fan ballades, mare, dixeu-m'hi anar!" és una imatge que la meva ment és incapaç de percevre. I tu, de nen, mirant-lo i amb una galleda a les mans, encara menys.
ResponEliminaCom m'agradaria veure-ho per un forat del temps!
No et pensis que ets l'única que t'agradaria veure-ho per un forat del temps. Jo mateix, que se suposa que ho vaig viure, també m'agradaria tornar-ho a veure.
ResponElimina¿Saps aquelles galetes tan bones quan són torrades, però per més bé que les guardis amb el temps van venint toves? Doncs això mateix passa amb els records.
Una abraçada!