Una odissea mecànica (1972)

1972 – Ja em teniu amb setze anys passant uns dies a la gran capital, a casa dels cosins de l’Hospitalet. I un servidor aprenent com funcionava allò de l’urbs. Descobrint el metro i un piló de sensacions contradictòries i subterrànies. Posant-me al dia de carrers i places. Posant-me al dia de cinema.
Recordo un dia tot sol anant a veure la pel·li que era d’absoluta novetat: La naranja mecánica, d’un tal Kubrick. Semblaria que al cinema hi va entrar un pagerol despistat i va sortir-ne, dues hores després, un aparegut incrèdul, atordit. El que sortia amb uns ulls com unes taronges mecàniques era un servidor.
Imagino que era per efecte de l’èxit de The Clockwork Orange que havien reposat en els cinemes barcelonins l’anterior pel·lícula del mateix director: 2001 A Space Odissey. I el noi aquell de setze anys, l’endemà mateix, no va poder estar-se’n. I ja el tenim novament impactat. Suposo que recordareu els primers minuts del film, el capítol anomenat El despertar de la humanitat protagonitzat per uns micos en ple descobriment d’un os que es torna nau espacial. Ara us podria parlar d’alguns efectes especials de la pel·lícula i del curiós protagonisme aconseguit per una mena de robot omnipresent però desubicat. Però no.
El cas és que us volia parlar de la música d’en Richard Strauss. Curiosament la introducció (Einleitung) de l’opus 30, Also sprach Zaratustra, és la que fa de teló musical de la il·luminació del simi. Música i imatges assoleixen mútuament una intensitat impossible d’imaginar en cap altra combinació. Jo no puc sentir la música sense tornar a veure el primat mirant-se els ossos amb posat de connexió interestelar. No vull dir que l’adolescent que sortia de veure aquelles pel·lícules fes la mateixa cara, però d’alguna manera era conscient que els seus interessos cinematogràfics havien girat en rodó. Li havia caigut un meteorit a sobre. I era un meteorit amb música incorporada.