Final de trajecte (1987)

Sí, sí que m’agraden els Beatles. Tot i que reconec que només en tinc tres discos comprats –molts menys que dels Rolling. Però sí que m’agraden els seus discos. I un d’ells, el que escolto més sovint, i que de tant en tant reapareix per art de màgia al costat dels reproductors de CD de casa i del cotxe, és el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Sí, va aparèixer el 1967, però jo tinc la versió del 1987 –remasteritzada, diuen.
Segur que ja sabeu que és un disc fet molt a poc a poc. Els Beatles van plegar de fer concerts i es van passar uns quants mesos a l’estudi, fent i desfent, sobretot de nit, jugant amb idees, sons i substàncies. És un disc que va fluint. Que m’agrada anar-lo escoltant tot sencer, i amb plaer creixent conforme es va acostant el final. Perquè al final…
Al final hi ha la cançó. No sóc pas l’únic que ho diu, i prou greu que em sap. A day in the life.
Permeteu-me que prescindeixi de les seves possibles referències al cannabis (va estar prohibida durant força temps en alguns països per aquesta qüestió, primer negada categòricament i després ja no tan negada, pels seus autors). Permeteu-me que prescindeixi de la mort accidental de la Tara Browne (amiga dels autors i que segons ells mateixos va inspirar alguns dels versos de la cançó). Permeteu-me que prescindeixi de tot això i de les versions posteriors i estudis de tota volada, per quedar-me simplement amb una mena de viatge interior que acaba amb un aterrament a la realitat. Un aterrament revoltat. Un aterrament amb rebel·lió inclosa. Un final instrumental que fa inútil qualsevol retòrica.