He sentit una música antiga
i he somniat que tenia quinze anys.
Era un somni de núvols i enganys,
amb la veu, estimada i amiga
d'una boira llunyana i eterna,
d'il·lusions que no varen ser mai.
Damunt nostre, al capvespre, l'espai,
amb clarors espectrals de lluerna.
Érem colla, jovent rialler,
engrunant mil paraules temudes,
oblidant tantes vides perdudes
que alentien al mig del carrer.
Jo mirava els xicots i fins creia,
que tots ells eren fusta d'herois.
Quin misteri, la vida dels nois,
als meus somnis de noia que reia!
Era un somni que el temps ha esfullat,
com als arbres ho fa la tardor,
els nois eren tan febles com jo
i els herois, un miratge esquerdat.
Nois i noies, persones només,
esquitxades al mig de la boira.
Pols del temps i una mica d'història,
esperant que la tarda passés.
He sentit una música antiga,
ni tan sols he escoltat la cançó:
la tendresa que porta un vell so,
al cansat raconet de l'orella,
que ha escoltat tantes altres cançons,
que parlaven d'amor i tempesta,
i que omplien el goig de la festa
amb anhels i desigs massa bons.
Érem colla, jovent rialler,
llançant pedres a mítics estanys.
He somniat que tenia quinze anys
i la boira amagava el carrer.
Júlia Costa. Poemes inèdits
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada