Això era abans que el senyor Santana es convertís en un ídol religiós. Havia tingut la cançó gravada en el cassette aquell que ja ha sortit coprotagonitzant algun dels temes musicals anteriors. Em ve al cap una conversa amb la Dèlia, que opinava que aquella era una cançó per a enamorats, com dient que qualsevol persona que no estigués en el període d’anar a la discoteca a magrejar-se (un dels pocs llocs on es podia fer) no tenia sentit que l’escoltés.
La sorpresa va ser aquell hivern, perdut en un poble congelat de León, malvestit amb uniforme militar, dormint sota set capes de mantes de color indefinible, cridant bajanades al pobre recluta que havia de fer la vigilància noctura, incomprensiblement anomenada imaginària, i quan eren dos quarts de vuit del matí, patapam, engegaven els altaveus i, justament, posaven Samba pa ti. ¿Que per què? Ja m’hagués agradat saber-ho (espero que no fos per allò que deia la Dèlia). Tant li feia, però. En aquell moment, però, l’última cosa que calia fer era preguntar. Calia mirar i escoltar, i no fer res que no fos manat, i menys que res preguntar per què. Prohibit. Tabú. Per tant, abans de sortir del sarcòfag que formaven el matalàs deforme i les mantes ben enganxades entre el matalàs i el somier i córrer a vestir-me mentre els membres no quedessin congelats, mandrejava tres minuts al llit escoltant la guitarra d’aquell sudamericà. Em penso que en aquella època no en coneixa cap altra cançó. I amb aquella ja en feia prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada