Vindic, les Veus d'Abudragh (2007)

El col·lectiu de poetes Veus ja portàvem un parell d’anys fent-nos propostes i escenificant-les. Encara érem cinc poetes. La Inès va contactar amb un músic iraquià que havia conegut a Brussel·les. Van arribar a acords. Els altres del col·lectiu vam buscar en la pròpia producció allò que tingués un marcat caràcter reivindicatiu i crític amb la realitat. Vaig proposar un títol Víndic. Es va acceptar. Vam anar lligant els versos de l’una amb els de l’altre. Mentrestant escoltàvem els discos publicats de l’Anwar Abudragh.
Va arribar el dia abans. Vam conèixer l’Anwar i el seu llaüt. També vam conèixer en Saddam i les seves percussions. Vam acabar de lligar les coses i vam fer assajos interminables. El dia de l'estrena i única representació vam assajar de nou a la Bisbal. I va esdevenir-se l’acte.
¿Com va anar? A mi em va agradar. Però hi va haver gent del públic que no. L’endemà va sortir una crítica al Punt d’algú que havia esperat meravelles de l’Anwar i que en va sortir decebut i que es demanava a quina ment malaltissa se li havia acudit de barrejar les músiques celestials amb aquelles lectures de versos. Crec que al crític no li interessava la resposta a la seva pròpia pregunta, perquè si no hauria pogut parlar amb nosaltres i hauria sabut que se’ns havia acudit a nosaltres mateixos, i que en seguíem convençuts. Preguntes retòriques.
Juntament amb la crítica va venir la petita desfeta. Un dels poetes va tallar de socarrel amb la resta. Un altre poeta va dir que mai més amb músics autodivinitzats. I encara algú altre va penedir-se per sempre més de tenir l’Anwar a casa seva i no “encertar” la manera de tractar un artista místic.
Particularment segueixo convençut que va ser un privilegi llegir textos propis amb l’acompanyament de l’Anwar i d’en Saddam. Que els textos de Veus tenien el suc que havien de tenir. Que no li van fer cap mal a la música. Que va ser un pas més en un aprenentatge necessari i inajornable.
La Inès i jo vam tornar a presentar Víndic, justament també a la Bisbal, però la banda sonora en va ser una altra de molt diferent, que ara no ve al cas. L’Anwar només es podia fer en directe. Si el voleu sentir en una de les peces que va tocar a l’espectacle, tot un clàssic, es diu Alè de Baghdad.