Càndid a la platja (1962)

Hi he estat pensant estona i crec que el record musical més antic que aflora a la tèrbola superfície de la memòria és el de jo mateix per la carretera de Corbins tot engegant-me “Cuando calienta el sol, aquí en la playa...”. I la Dèlia fent un comentari que jo no sabia interpretar i que em frenava en sec l'ímpetu estival. Doble frustració, ja que un servidor, a més de no estiuejar, no devia haver vist mai una platja, tot i que sí que ja havia vist el mar, una vegada (quan l’avi Càndid va marxar a l’Argentina en un vaixell de la marca Ibarra i amb dues xemeneies).
En tot cas no m'acabo de creure que “Cuando calienta el sol...” em marqués personalment com per pertànyer a aquest espai, però m’ajuda a situar-me en el temps. Si la cantava és que devia sonar a la ràdio a tothora, o sigui l’èxit de l’estiu, o la de l’estiu abans. Però és evident que us l’he acabat posant... Deixeu-me explicar-vos per què.
La cançó s’havia publicat a Mèxic pels Hermanos Rigual el 1961, l’any que va marxar l’avi, cap a Sud-Amèrica, precisament.
Investigant es pot saber que la cançó no era d’ells sinó d’un nicaragüenc, un tal Rafael Gastón Pérez. Es titulava “Cuando calienta el sol en Masachapa”. Potser és sobrer advertir que Masachapa és una platja de Nicaragua. Els mexicans van fer el que ara se’n diu una deslocalització. “Aquí en la playa” és més genèric, i més adequat. En aquella època a España es començava a anar a la platja. Nosaltres no, els rics vull dir, però ja sabíem que era moda, sortia a les revistes il·lustrades. No enteníem per a què servia, ni quina gràcia tenia anar a prendre el sol i passar calor, però sabíem què era una platja. També sabíem què era l'arena perquè a la torre -on sempre estàvem fent obres- en teníem.
Curiosament l’any 1961 (o potser el 1962) vaig veure per primer cop un televisor. Vull dir un televisor engegat i funcionant. A ca l’Ensabonat. Grans moments de canvis, doncs. Moments de grans canvis. I aleshores comença a prendre sentit un fons musical tan irreal com inqüestionable: “Cuando calienta el sol...”. I podria continuar “cogiendo peras”. Potser ja ho hagués sabut dir, en castellà, em refereixo, perquè ja havia començat a estudiar de llegir a cal Tossinaire, i tot el que apreníem era absolutament irreal i inqüestionable, tot en castellà.
Tinc la sensació que això que us dic no és història, sinó més aviat arqueologia sonora latent. I explicant-vos-en aquesta, me n’ha vingut una altra a la memòria, una de més pedagògica, que me la reservo per a una altra entrada.