Ara que tinc la la la (1969)

1968/69 – Avís: Aquestes informacions poden ferir la susceptibilitat musical de les noves generacions o de les persones poc (re)formades.
L’any 68 van passar moltes coses, aparentment inconnexes. Us n’explico unes quantes. Jo en aquella època era molt jovenet i les percepcions que tenia eren diferents de les d’ara (que no vol dir que les d’ara siguin millors, en cap sentit). Doncs jo tenia dotze anyets i del món exterior ja sabia que el que parlàvem a casa era una cosa residual, que a l’escola i a molts altres llocs parlar en aquell mateix idioma era de mala nota o simplement prohibit. Els meus tutors musicals es deien ràdio i televisió. Curiosament, a la ràdio havia començat a sonar –tampoc gaire sovint– un senyor que cantava més o menys com parlàvem a casa: en català. Era un fet tan inusual que em vaig quedar amb la cantarella. El senyor es deia Joan Manuel Serrat i la cançó que quasi s’havia fet famosa era Ara que tinc vint anys. La cosa es podia haver quedat en una sorpresa, però l’any següent es va liar de mala manera.
El senyor va començar a cantar en castellà. I va i el trien per cantar a l’Eurovisió, representant España. En aquella època la gent es prenia Eurovisió com una cosa molt seriosa (era un desl pocs espais en què els franquistes podien jugar a ser europeus). Encara que jo visqués en la inòpia, es va muntar un circ molt interessant. Els sectors catalanistes van pressionar perquè, malgrat que ja tingués vint-i-un anys, aprofités l’avinentesa per cridar l’atenció sobre el català. La cançó de la discòrdia era del Dúo Dinámico i es deia La la la. Sembla que el representant d’en Serrat, un tal José María Lasso de la Vega, va veure el perill que el cantant perdés el seu públic més catalanista i va ordir un pla per nedar i guardar la roba: el cantant demanaria de cantar la cançó en català a Eurovisió, els catalanistes xalarien, es negociaria amb el règim de Franco que no podria permetre que la cançó es cantés només en català, i aleshores es pactaria que alguns dels versos de la cançó fossin en català, però la major part en castellà, els franquistes s’aconformarien, els catalanistes s’aconformarien, Serrat triomfaria i es faria famós a tota Europa. Un pla senzill. Però els franquistes en van trobar un altre de més senzill. Van adjudicar la cançó a una cantant emergent: Massiel, que estava disposada a cantar-la en un idioma més de moda: el minifaldilla. La Massiel va guanyar i el Serrat es va quedar amb mig pam de nas. Només mig, perquè va aprofitar per enlairar-se a ulls dels catalans com un heroi sacrificat pel seu convenciment.
De tot això jo, res de res, o millor dit: poc de poc, perquè tothom en parlava, i alguna cosa pillava. En aquell moment hauria roto una lansa pel Serrat –i encara més amb el disc incommensurable que es va publicar tot seguit, de cançons tradicionals– tot i que pocs anys després les hauria roto tirándoselas ensima. I és que un, tot i que jovenet, ja era així de voluble.
Us deixo amb la dels vint anys i, si us vaga, ja investigareu el Lalalà, que el trobareu pertot. La Massiel encara surt a la tele i d’ençà del La la la no ha fet absolutament res més. Ja veieu. En Serrat, com a mínim, sí que ha fet alguna cosa. Els progres el tenen com un semidéu. I canten Ara que tinc vint anys, i també Ara que fa vint anys que tinc vint anys, per no dir Ara que fa vint anys que canto ara que fa vint anys que tinc vint anys. No us estranyi que ja tingui feta la versió d’Ara que fa vint anys que us trepano amb l’ara que fa vint anys que canto ara que fa vint anys que tinc vint anys.