Un miratge d'infantesa (1980)

1980 - M’imagino que això del rock sudista (o com s’hagi de dir) el devia haver descobert amb els Lynyrd Skynyrd o potser amb els Outlaws, dels que algun dia hauré de fer un comentari. Segur que la manera de tocar la guitarra d’aquells virtuosistes em devia captivar.
Compto que devia ser a finals dels 70 o començaments dels 80 que vaig conèixer la Jessica. Jessica era la filla petita d’un músic dels Allman Brothers, un tal Dickey Betts. No tinc l’honor de conèixe’n personalment cap dels dos, però musicalment me’ls he emportat al llit, tots dos, un piló de vegades.
Si veig els Allman Brothers en vídeos de l’època, no em sento gens emocionat ni amb els barrets texans ni amb el posat d’acabar de baixar del cavall. Però amb la música a soles, la cosa va diferent, els jocs dels ritmes, aquesta barreja de blues i rock sobre un coixí de jazz, la inesgotable vitalitat del tema.
¿Curiositats? Tantes com vulgueu però no descobertes en el moment, sinó molt després, quan et submergeixes en la premsa rosa de la música que t’ha impactat. La cançó la van composar entre en Dickey Betts, el pare de la criatura, i un guitarrista convidat de nom Les Dudek. El convidat va passar a ser membre numerari per de la mort sobtada de dos dels membres de la banda per accidents de moto, ai las. Dues morts en dues motos i en dos moments diferents, però en el mateix lloc.
Una altra xafarderia per fer temps mentre no acaba la cançó, que és llargueta: en Dickey Betts tocava la guitarra en aquesta cançó amb només dos dits, segons es diu en homenatge al guitarrista de jazz Django Reinhardt, que també tocava la guitarra amb dos dits, més que res perquè tenia els altres fotuts des de la infantesa.
Una cançó per a una nena, per als nens que hem estat aquí i allà, pel nen i per la nena que se’ns han quedat emparedats a dins, perquè respirin un moment. Deixeu que acabi el rotllo i torni a escoltar-me-la.