1978 - De ridículs a deparavats i a malalts. Aquest va ser l’extraordinari procés social que van anar fent els homosexuals quan jo era jovenet. El tema donaria de si, recordar algunes situacions greus que en el seu moment van ser etiquetades com a anècdotes, les menjades de tarro que ens feien els Hermanos Maristes més progres, els que plantejaven el tema obertament i encara ens deixaven opinar. (Les cursives són personals i intencionades). Gent que quan no feia por feia riure, i l’alternativa compassiva era que només fessin pena. Segurament la societat es retratava a ella mateixa en aquella opinió que imposava sobre l’homosexualitat. És la societat que va anar canviant de ridícula a depravada i després a malalta.
En fi, no és el moment d’aprofundir; el tema social només m’interessa com a fons contextual per a un tema musical. El primer disc que vam tenir a casa dels Queen –comprat pel meu germà– es deia Jazz. En Freddie Mercury encarnava un munt d’idees, símbols i icones del moment. ¿Qui, si no ell, ens va il·lustrar el que era ser kistch en el vestir, en el cantar, en la decoració dels àlbums? Era un insuperable mestre del mal gust, de l’ordinarietat. I tanmateix ho feia bé.
Sentint els Queen vagament pensava en pervertits o en malalts mentals. O no hi pensava gens. Pensava en un paio que feia unes coses que m’encantaven i altres que em desencantaven, sempre artísticament parlant. Però que se’l veia content, desinhibit, feliçot de fer el que feia. Un que no volia pas que l’aturessin.
El disc era irregular. Però va ser el primer que vam tenir a casa. El primer que vam ratllar de tant sentir-lo. I les cançons bones ho eren més perquè eren del primer. I les dolentes ho eren menys perquè eren del primer. A més tenia un pòster d’un estol de noies nues dalt d’unes bicicletes, suposo que fent referència a dues de les cançons del disc: Fat Bottomed Girls i Bicycle Race. I encara: tota la vora del disc tenia un logo d'un/a biciclista que es passa l'audició donant voltes. Però la música que us adjunto gratuïtament és una que us sonarà més i que potser us faci més el pes com a homenatge a en Freddie. Don't Stop me Now.
el que et comentava l'altre dia tornant de Barna; si hagués viscut a la teva època ja hagués posat algú al seu lloc. En fi, sort que, pel que sembla, la humanitat evolucina i ja no ens limitem (al menys no tots) a tragar-nos les imposicions ideològiques que dicten uns malalts sense ni tan sols plantejar-nos-les.
ResponEliminaRespecte a Queen, que gran que és. Estic enamorada de Bohemian Rapsody.
Ens veiem aviat papa, un petó!
Tens tota la raó. I et dono tot el suport del món pel que fa a Bohemian Rapsody i a posar a més d'un en el seu lloc.
ResponEliminaEl que és difícil de veritat és adonar-te del que t'imposen quan és tothom que t'ho imposa, sense opció. Costa. Crec que avui en dia també hi ha unes quantes imposicions d'aquest tipus. Molts dels hippies d'altre temps s'estirarien els cabells, si els en quedessin, de veure la programació televisiva d'aquests temps tan evolucionats que vivim.
Sortosament, amb el tema de l'homosexualitat, les coses sí que han canviat. De forma, si més no.
Una abraçada.