1975 – D’acord, la música clàssica no era pas el meu fort. De fet hi anava fent incursions prudents (que és un eufemisme d’indecises). Algunes d’aquestes ràtzies musicals eren guiades per monitors sense titulació. Igual és el cas d’en Keith, en Greg i en Carl, que per aquells anys feien la seva particular celebració del centenari de l’obra d’en Modest Mussorgsky, Quadres d’una exposició (Картинки с выставки).
Érem a Magisteri, a la classe de música. Ens feien tocar la flauta, cantar i també buscar maneres de fer arribar la música a uns alumnes que per aquella època no ens podíem ni imaginar. Millor dit, ens els imaginàvem asseguts disciplinadament i esperant a entusiasmar-se amb el que el mestre o la mestra els portés. Això ens imaginàvem. Pel mateix preu també ens haguéssim pogut imaginar els alumnes com si fossin els quadres d'una exposició. I en aquells cursos de Magisteri no ens acabaven d’ajudar a adonar-nos del nostre error.
Doncs, això, a l’aula de música, la profe ens porta fragments orquestrats de l’obra d’en Modest. I nosaltres, que de casualitat portàvem el disc de l’Emerson, Lake and Palmer recreant-se en el passeig pel museu. Demanem permís per fer escoltar l’alternativa. I ja tenim la classe capgirada. Els adormits de la darrera fila que aixequen el cap, tothom dient-hi diu la seva, i si no és la seva tant li fa, el cas és el debat imprevist, oposar-se a l’opinió de la profe, inserir un riure a la rutina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada