1991 – Dire Straits ja sonaven de feia anys. Jo tenia el seu Communiqué des del 79. El seu àlbum Brothers in Arms, del 85, havia remogut els esquemes d’investidura musical (i algun d’elaboració de vídeos també). Va arribar el 91. Amb l’Annabel, la Marta i en Josep Maria vam anar a Praga, amb cotxe. Això vol dir moltes hores de volant i carretera. Moltes hores de radiocasset, o millor dit de casset i prou, perquè les músiques de la ràdio ens deixaven força desorientats. I en Josep Maria portava la cinta del darrer disc dels Dire Straits. Començava trucant un Elvis que a hores d’ara encara donen per viu. Ells deuen tenir les seves dades. Però la cançó que t’atrapava –que m’atrapava– era la que donava títol a l’àlbum, On every street. No pas per la lletra, que és d’aquelles d’agafa-te-la-com-puguis-i-qui-lentengui-que-la-compri. Però sí per la música. Una música sense la qual crec que jo no seria el mateix. És una cançó lenta però potent, que et va preparant per al rematament final (¿una coda?) a base de guitarres, piano i saxòfon (a més del baix i la bateria) que et fan plegar del que estiguis fent. Per sort, un servidor, conduint, encara sap mantenir el pilot automàtic, ni que sigui per les carreteres alemanyes, txeques o austríaques. Tot i conduir sents una estrebada al clatell, un formigueig sobtat i intens que s’esvaeix lentament.
Doncs, això, a part del retard en l’aparició del disc, dels mals rotllos que ja hi havia a la banda, de l’absolut protagonisme del Knopfler, del fet que aquest fos el seu darrer disc d’estudi, doncs encara hi ha moments brillants, irrenunciables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada