1969 – Les festes majors dels Alamús. A la sala del ball havien posat una màquina de discos (¿qui és que deia JukeBox en aquella època?) i els joves posaven una moneda i ballaven tot prenent una taronjada. També tinc el record d’això mateix, o d’una cosa semblant, a la sala del cinema. Poseu que això sigui el 68, el 69 i segurament el 70. Després devia continuar, però ja no en puc fer de cronista.
Una altra cosa a destacar: els èxits venien del món anglosaxó però aquí hi havia una legió de grups fent-ne versions. Hauríeu d’imaginar un grup barcelonès com los Mustang treient deu o quinze discos l’any amb versions dels Beatles (El Submarino Amarillo va ser un èxit rotund). I qui diu aquests, diu los Sírex, los Cheyenes, los Ángeles, los Llopis, los Tamara, los Stop, los Salvajes, los Rockeros, los Relámpagos, los Pekenikes, los Pasos, los Payos, los Mitos, los Íberos, los Huracanes, los Gritos, los Gatos Negros, los Estudiantes, los Sonor, los Buenos, los Marshalls, los Javaloyas…
Apa que els que us porto és cosa seriosa. Es diuen The Rocking Boys. Eren de la Línea de la Concepción. I feien, entre moltes altres, una versió de la cançó Words dels Bee Gees (aquells que cantaven una mica en falset, i després van acabar fent un falset integral). Si no la vam ballar mil vegades no la vam ballar cap, la de Words. Era la manera –l’única que jo sabia– de tenir una noia relativament a prop durant una estona relativament llarga en què ella es veia quasi obligada a mantenir una cosa relativament semblant a una conversa. Una conversa que són palabras nada más però que ja era un començament.
Si us domina la curiositat per recordar com eren els discos EP (Extended Play, o sigui. dues cançons per cara) dels The Rocking Boys, us recomanem de mirar el vídeo (prengueu precaucions!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada