En el llibret del seu primer disc, el senyor Parsons alardejava d’haver enregistrat el The Dark Side of the Moon dels Pink Floyd per un salari bàsic de 35 lliures a la setmana, que va produir The Year of the Cat de l’Al Stewart per una miqueta més, i que ha treballat amb The Beatles, Paul McCartney, els Hollies i Ambrosia i que si tal i que si qual. I remata l’autopresentació en tercera persona amb "Pràcticament no canta mai." Això apareix en el disc Tales of Mistery and Imagination Edgar Allan Poe.
L’any 76 em vaig posar malalt. No sé de què. Però recordo ser al llit i rebre la visita del meu cosí de la Pobla, lo Ramon, suposo que per motius de la meva convalescència. Mon cosí venia amb unes quantes cintes de música que per aquella època el flipaven (es deia així, llavors). Un era el Crisis? What Crisis? del que un dia d’aquests és possible que n’hàgim de parlar. Un altre era aquest del/s The Alan Parsons Project.
Jo no coneixia l’Alan Parsons, però en aquella època em podia quasi declarar expert en Edgar Allan Poe; expertesa que, per cert, dec haver perdut en bona part, però que alguna coseta dec conservar perquè ara mirant el disc tot se’m resitua en un moment, des de la Caiguda de la Casa Usher, a l’inevitable Corb, amb el seu Nevermore.
Doncs la que us convido a escoltar és precisament The Raven, cantada justament per l’Alan Parsons. La veu que sentireu a l’inici (que no correspondria a aquesta cançó, sinó a l’anterior, A Dream Within a Dream) és de l’Orson Welles. El tema va ser enregistrat l’abril del 75 a Abbey Road.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada