Benvinguda la màquina (1977)

1977. Faltava poc per anar a la mili. Semblava que havíem d’enllestir moltes coses abans no desaparegués i em convertís en una altra cosa.
L’Antoni i en Jesús dels Tranquils tenien un antic projecte teatral, inspirat en una cançó dels Pink Floyd, Welcome to the Machine.
Feia poc havíem estrenat amb èxit una peça que vam titular a última hora Rius per un no-res, una obra en què tenia llibertat absoluta d’actuació. No hi havia res escrit. Jo anava al psiquiatre. Li clavava un rotllo sobre els meus somnis. La resta d’actors havia dissenyat una sèrie de jocs visuals amb els efectes especials que en Jesús improvisava amb la boca enganxada a un micro. Genial, en Jesús. O sigui: jo deixava anar el discurs, i quan l’equip de so i llum considerava que ja estava bé, donava llum a la resta d’escenari on es representava el somni (l’Antoni, el Xino, el Guiu, en Miquel...). No hi havia cap senyal, cap pauta. Tot era absolutament fluïd. No hi havia música. Quan s'acabava el gag, jo tornava a parlar amb el psiquiatre, i cap al següent... Va funcionar. Vam trobar la nostra manera de fer teatre.
Com que no hi havia temps, per la mili, calia muntar Benvinguda la màquina en un tres i no res, a tota marxa. La vam voler fer amb guió i text i coses d’aquestes. Recordo que la vam representar una sola vegada. Només de començar, en Jesús, que feia de Superman, em va venir a buscar i em va dir: M’he quedat en blanc. No recordo res. Surt i fes el que puguis. I un servidor, vestit de Spiderman, va sortir i va fer el que va poder. No recordo gaire res més. Un desastre. Si no hagués estat per la mili, potser l’hauríem pogut refer, tornar a representar, i convertir-la en l’èxit que la música inspiradora mereixia. Però no va ser així.
Welcome to the Machine, doncs, és un autohomenatge al fracàs, a la feina inacabada.
¿Per què hi he pensat? Fa pocs dies vaig saber que en Jesús havia mort d’un accident de trànsit. La màquina. Ja fa temps, ja. Però jo no me n’havia assabentat.