1983. Sant Miquel de Fluvià. El tocadiscos de cada cambra. En Pep que tenia un carregament de discos que a l’època es deien d’arrel tradicional; encara no s’havia inventat l’adjectiu ètnic aplicat a la indústria discogràfica. I jo que en bevia a glopades, fins a fer una inacabable llista d’aspirants a missatges d’aquest bloc, músiques sense les quals jo crec que no seria el mateix.
La d’avui és de l’Emilio Cao, un lluitador de les músiques gallegues. Diuen que va ser el primer a incorporar l’arpa celta a les noves composicions més o menys comercials. I és cert que moltes de les seves melodies són interpretacions “instrumentals”. I encara diuen que va aprendre l'arpa de manera autodidacta. Però jo us n’he triat una altra. Una que canta. Es diu Sara.
Si busqueu el nom d’Emilio Cao a la xarxa us trobareu una cançó dels també gallecs Siniestro Total titulada Yo quiero ser Emilio Cao, que se’n foten a bastament. Amb tot, sembla que ni la conya dels Siniestro Total li ha servit a l’Emilio per esdevenir una figura mediàtica.
El disc de l’Emilio que tenia en Pep era No manto da agua, de l’any 82. Més tard, ja en CD vaig comprar-me Cartas marinhas, que encara escolto de tant en tant. Així i tot, em quedo amb Sara, malencònica i sense arpa, la cançó dels vespres, amb la posta de sol Fluvià amunt, i la Mixa esperant el pinso i les restes del sopar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada