La cançó Luca havia fet furor. Fins i tot els alumnes grans de Camallera la van fer servir per al playback de l’any. Jo aleshores feia les classes d’anglès de l’escola, no encara de la ZER. Em va semblar que l’havia d’aprofitar per a les classes. L’Aïda m’havia dit que ella havia fet servir el tema de Bells of the Cathedral i que li havia anat tan i tan bé. Jo em decantava per Solitude Standing. Però em vaig deixar temptar per la intuïció, com sempre, i després d’escoltar tots els discos en aquell moment disponibles de la novaiorquesa, que començava a agradar-me de manera perillosa, vaig triar el que m’havia fet peça a mi. Era un tema antimilitarista i antibel·licista, que encaixava força amb el grup d'alumnes que tenia aquell any, contestatari ell, i amb el profe, contestatari jo. De resultes d’aquella recerca pedagògica vaig quedar força atrapat per la veu lleu i tendenciosa, pels seus acompanyaments minimalistes, i pels temes amb un puntet (de vegades amb punts suspensius) de forasenyament, i encara pel disseny convencional però curós dels seus àlbums. Una mica com un servidor, o, si més no, com l’un servidor d’aleshores. O com l’un-servidor-d’aleshores s’hagués volgut a si mateix.
La cançó és Men in a War, del seu àlbum Days of Open Hand, el que venia acompanyat d'uns poemes visuals amb una mà oberta.
Deixem la Suzanne Vega passejant esmaperduda pels carrers de la seva gran ciutat mentre jo li segueixo les petjades esmaperdut pels carrers del meu petit poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada