L’any 71 la Maria del Mar Bonet va publicar L’Àguila Negra. Dos o tres anys després la vaig anar a veure en directe (la Maria del Mar, no l'àguila) al palau de la Passió de Cervera. Allà mon cosí Abel es va adormir. I encara un parell d’anys més tard la vaig tornar a veure en un concert a Lleida que es va dir Galeusca (amb veus de Galícia, d’Euskadi i de casa nostra). Era la primera vegada que sentia el mot acabat d’encunyar. Tinc entès que iniciatives semblants han continuat existint amb el nom de Galeuscat.
Segurament ja ens adonàvem que l’Àguila Negra era un intent prou consistent de la mallorquina per fer entrar el català en cançons d’èxit d’abast superior a les fronteretes encongides i difuses de casa nostra. I per això mateix la valoràvem. Però la cançó mesuradament malencònica de la Bàrbara tenia altres virtuts. Simbòliques, si més no. Allò que se’n diu un text i una melodia que tothom se la pot adaptar al que sigui. Suposo que no en vaig ser cap excepció.
I no hi faltava la morbositat, per bé que no es descobriria fins més tard. A les seves memòries, publicades pòstumament, la Bàrbara explicava que alguns versos no parlaven de quan va patir la persecució nazi (era jueva) sinó que feien referència a l’incest del que fou víctima per part de son pare. A l’ordre del dia, doncs, tot i que aleshores no en teníem ni idea.
La Guillermina Mota també versionà una altra cançó de la Bàrbara, però aquesta és una altra història, aliena en veu i forma a la de la Maria del Mar, la dona que ens ensucrà la percepció dels rapinyaires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada