Crec que hi ha veus que ho poden cantar tot. Però n’hi ha d’altres que només poden cantar certes coses, certes cançons. Segurament en Lee Clayton és un d’aquests darrers. Veig que en Lee que no publica res de nou des de 1994 (tot i que el seu disc anterior era de 1981). El cataloguen com a artista country-rock. O encara millor: se’l considera l’inventor de l’outlaw country.
Bé, no recordo com és que el vaig conèixer. És possible que fos en aquella època tossenca que cada dissabte anàvem a Girona. Al matí, ben d’hora, després d’un trajecte per Terra Negra i Llagostera, tocaven les classes de català; allò que no ens havien ensenyat quan corresponia i ho havíem d’estudiar quan ja no. Se’n deia “reciclatge”. Després venia el dinar, fent una volta prèvia pel mercat, evidentment. De vegades dinàvem a can Cent Peles. I a la tarda tocava cinema, la passió d’aquella època, un altre reciclatge pendent. Però abans quedava una estona suficient per anar visitant les cases de discos. Un parell d’hores a la setmana passant per cases de discos ben fornides de la capitaleta, ja donava per estar al dia de les novetats en molts gèneres.
Suposo que aixì devia escoltar algun tema del Lee Clayton i em devia quedar l’àlbum. I no seria estrany que la setmana següent en busqués un altre fins a posar-me al dia.
Acabat el reciclatge, acabada l’etapa tossenca, i acabada l’era vinil, tot allò va anar canviant i el sistema de trobar música va variar, vam passar a dependre molt més dels altres, del que ens volien explicar a la ràdio, dels catàlegs que ens enviaven a casa, de les descobertes que feien amics i coneguts... Faltava l'internet.
He començat a veure algun vídeo del tutub de Lee Clayton, i no n’he acabat cap. Em quedo a com sona en els discos. Em quedo a com me l’imagino a escena. La seva veu de tall a joc amb la duresa de les guitarres. I com a exemple podria dedicar-me a dubtar hores i hores tot escoltant-lo, a veure quina us en poso. En trio una -I ride alone- però heu de saber que amb les altres que no us poso crec que sense elles jo tampoc no seria com sóc.
Bé, no recordo com és que el vaig conèixer. És possible que fos en aquella època tossenca que cada dissabte anàvem a Girona. Al matí, ben d’hora, després d’un trajecte per Terra Negra i Llagostera, tocaven les classes de català; allò que no ens havien ensenyat quan corresponia i ho havíem d’estudiar quan ja no. Se’n deia “reciclatge”. Després venia el dinar, fent una volta prèvia pel mercat, evidentment. De vegades dinàvem a can Cent Peles. I a la tarda tocava cinema, la passió d’aquella època, un altre reciclatge pendent. Però abans quedava una estona suficient per anar visitant les cases de discos. Un parell d’hores a la setmana passant per cases de discos ben fornides de la capitaleta, ja donava per estar al dia de les novetats en molts gèneres.
Suposo que aixì devia escoltar algun tema del Lee Clayton i em devia quedar l’àlbum. I no seria estrany que la setmana següent en busqués un altre fins a posar-me al dia.
Acabat el reciclatge, acabada l’etapa tossenca, i acabada l’era vinil, tot allò va anar canviant i el sistema de trobar música va variar, vam passar a dependre molt més dels altres, del que ens volien explicar a la ràdio, dels catàlegs que ens enviaven a casa, de les descobertes que feien amics i coneguts... Faltava l'internet.
He començat a veure algun vídeo del tutub de Lee Clayton, i no n’he acabat cap. Em quedo a com sona en els discos. Em quedo a com me l’imagino a escena. La seva veu de tall a joc amb la duresa de les guitarres. I com a exemple podria dedicar-me a dubtar hores i hores tot escoltant-lo, a veure quina us en poso. En trio una -I ride alone- però heu de saber que amb les altres que no us poso crec que sense elles jo tampoc no seria com sóc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada