Aquell any vaig fer molts viatges a Puigcerdà. El trajecte de divendres era Sant Miquel de Fluvià-Puigcerdà. El trajecte de diumenge era el contrari. La meva xicota-companya treballava allà. De tant en tant baixava ella, fins on treballava jo. De tant en tant hi pujava jo, fins on treballava ella. En el 127 sense radiocasset. Vaig acabar comprant-me un walkman, conscientment inconscient del perill i de la ilegalitat que això comportava. Vull dir de fer-lo servir mentre condueixes. I no el feia servir pas poc.
No és que Cock Robin fos un dels meus ídols de l’època, però... Sortien sovint en un programa de videoclips (com qui diu acabats d’inventar) de la tele catalana, que presentava un irònic i desconegut Miquimoto. Però van esdevenir un referent musical meu per un altre motiu.
A Puigcerdà i els seus voltants es poden fer moltes activitats. Hi ha centenars de llocs per visitar. Però sovint, en fer-se fosc, acabàvem a la pista de gel. Era una delícia passar un parell d’hores patinant.
M’imagino que un servidor (és un dir, perquè ho sé del cert) patinant no devia ser res de l’altre món. Però a mi m’era igual, perquè era una sensació nova, intensa, revitalitzant, segurament enyorada des d’una altra vida, que dèiem i mig crèiem aleshores. I a la pista de gel de Puigcerdà posaven música perquè bé devien saber que augment la sensació de velocitat. La selecció musical crec recordar que era millorable però mai no hi faltava The promise you made. I us he de dir que mai no me n’anava fins que la posaven. I si la posaven al començament, m’esperava a plegar fins que hi tornaven. El ritme de la cançoneta em completava la sensació de velocitat i virtuosisme.
I és que la realitat és una cosa, però amb música és una altra.
Ja ho veieu, una altra concessió a l’horterada –i no l’última– en aquest bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada