Llana al clatell (1979)

1979 – Crec que ja he dit algunes coses d’aquest any, l’any que em vaig comprar un despertador. (Un despertador per a mi tot sol, i tot el que un despertador personal implica.) L’any que feia exactament el que decidia. I si feia el que s’esperava de mi era perquè jo volia. L’any que vaig començar a triar quina vorera del carrer agafava. L’any que vaig començar a triar els meus menús. L’any que potser vaig fer el més semblant a demanar ajut. L’any que vaig començar a informar-me, fins i tot de la meva feina, que fins aquell moment no tenia gaire clara. Però també de com som de diferents, i com de diferents podem arribar a ser, sense deixar de ser tan terriblement iguals. Aquell primer impacte es va dir Blanes.

Part de la meva informació em va arribar via pel·lícula. Em refereixo a Hair, de Milos Forman. La vaig veure un parell de cops sol. Després em vaig deixar acompanyar per algú altre. Hi trobava pistes –americanes, sí, però adaptables– de tot allò que us deia al paràgraf anterior. ¿Poca cosa? No ho crec; eren pistes que arribaven en el moment adequat, en el format adequat, en l’espai adequat, a la persona adequada.

Com que tenia una calvície prematura que aviat esdevindria galopant, la qüestió de Hair va perdre alguns dels seus aspectes formals, però en va haver d’altres que van tocar medul·la; fins i tot és possible que m’identifiqués amb algun personatge femení, potser endevinaríeu quin, si és que heu vist la pel·lícula. És més que probable que fos en aquell moment que descobrís que tots tenim una part femenina, fins i tot elles.

L’any següent vaig veure el musical a Cervera, amb el nu integral a les enfosques inclòs. Però me l’hagués pogut estalviar: el mal ja estava fet per la pel·lícula. Prou que m’ho deien als Maristes, que havia d’anar amb compte amb el cinema.

I com que no em puc posar gaire reivindicatiu amb els cabells (que si en tingués, ja veuríeu, ja...) opto per I got life, que això no falla.