Abans d’abandonar la Lleida natal definitivament, mig de casualitat, em va venir a mans un disc amb una portada d’una Texas devastada per una tempesta de pols. Es deia Dust Bowl Ballads. Agror i esperança destil·lades per a una esponja adolescent. Allà va quedar la cosa, el disc i el seu autor, Woody Guthrie.
Després de la mili, i ja en plena jungla gironina (és a dir, la Selva), van començar a córrer pels cineclubs pel·lícules com ara La sal de la terra o Bound for glory. De fet, crec que Bound for glory va entrar als circuits comercials de cinema, ja que va aconseguir dos òscars, i a més era protagonitzada pel David Carradine, que tothom coneixia per la tele.
Recordo la sortida del cinema discutint amb algú –vés a saber amb qui, perquè en aquella època a la sortida del cinema sempre es discutia– sobre l’actitud del Woody. Que si era millor una guerra oberta al sistema, com ara cantar amb una guitarra on hi havia escrit This machine kills fascists, o bé trobar la manera d’acomodar-se i anar fent la viuviu, adaptant-se als temps, i anar segant l’herba sota els peus, com qui no vol la cosa. No recordo per què, però sembla que la segona actitud correspondria a Bob Dylan, i això que per aquell llavors encara no trucava a les portes del cel.
La veritat és que a hores d’ara, a no ser que faci trampa, no us podria fer un discurs coherent sobre en Woody Guthrie, ni obra ni biografia, ni sobre el film d’en Hal Ashby, si no és alguns plans sobre el tren, imatges d’aquelles que queden enregistrades i connectades sempre més a una música. I pel que fa a cançons, tinc a la memòria el This land... Honestament és la que us hauria de posar, perquè és la que se m’activa automàticament.
Sí, ja sé que és antinatural mirar un paisatge català i que en algun lloc remotíssim del cervell hi hagi una veu que digui This land i your land, and this land is my land..., però és que això del cervell és tan complex!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada