Els Tranquils em van gravar en un casset el disc dels Who, Quadrophenia. Devia ser pel 75. Allò de quadrofènia semblava referir-se al so quadrofònic, que en aquells moments era la moda, una mena de doble estéreo. El casset tenia cançons magnifiques i altres que quedaven diluïdes en un propòsit que jo no entenia. Allà va quedar la cosa, encintada.
L’any 1980 vaig anar a Barcelona –em sembla recordar que sol– a veure la pel·lícula que s’acabava de fer sobre l’òpera dels Who. Era un cinema apartat, per no dir apartadíssim. ¿Com ho vaig trobar en aquells moments sense el Google Maps?
Aleshores vaig tenir unes quantes dades més d’aquell univers formal i violent, la rivalitat entre mods i rockers, les motos i les batusses entre ambdues bandes, i la lluita d’un adolescent desorientat per saber qui era i on li corresponia ser. Altre cop The Real Me esdevenia la música i la lletra que emergia de tot plegat. Em sembla –però no ho asseguraria– que la traducció de les cançons apareixia en subtítols, a la pel·lícula.
El que havia començat, suposo, com un joc d’en Townshend, de crear un personatge adolescent amb una esquizofrènia a quatre bandes –jugant amb les personalitats del grup: hipócrita com el mateix Townshend, tossut com en Daltrey, romàntic com Entwistle o llunàtic com en Moon− i que va perdent tot el que es pot perdre: la feina, la família, la xicota, els amics, un lloc on viure, la moto, les amfetamines... esdevenia, finalment, una magna obra musical.
A la fi el protagonisma acara la moto –que no és seva− cap als penya-segats... Però, tranquils, que ja a la primera escena de la pel·lícula se’l veu tornant a peu del penya-segat. O sigui: si et vols curar, fot la moto a mar!
Ara ja no tindria edat per fer-me preguntes com les que apareixen a The Real Me, o a I Am One, o a Is It In My Head, o a I’ve Have Had Enough, o a Drowned, o a... tot i que algunes, ¿s’arriben a contestar alguna vegada? Tots som... Who?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada