El setembre de 1980 va morir John Bonham, el bateria de Led Zeppelin, i el grup es va desfer definitivament –si és que encara no ho estava. Els tres supervivents van seguir en el món de la indústria musical amb diversa intensitat i sort. Segurament el que ho va tenir més clar va ser en Robert Plant.
El 82 se separa de la seva dona i alhora publica el seu primer àlbum Pictures at Eleven. Un bon àlbum.
El 83 publica The Principle of Moments. Un bon àlbum.
El 85 publica un nou disc. Shaken’n’Stirred. No té èxit. Els principals músics que treballen amb en Plant es barallen a causa del nou enfocament musical que en Plant pretén. Total, un desastre.
Doncs bé, és el meu disc preferit. Una aventura. Una flipada. Una experimentació. Una fuita d’olla. Una barreja de mescles.
Segurament em va enganxar en una època en què una mica de tot això em venia bé. Vivia a Sant Miquel de Fluvià. Amb un grup de joves embolicàvem la troca i potser no ho fèiem malament del tot. Treballava a Camallera. Tenia els de 1r i 2n, i notava que gaudia de la meva feina. Vaja, que el disc d’en Plant coincidia amb el meu estat d’ànim.
El títol ja té el seu què. En James Bond quan demanava el seu martini deia “shaken, not stirred”. En Robert va pel dret: “Agitat i remenat”.
Del disc se’n va fer famosa una cançó, el Little by little, justament la més convencional de totes, l’excepció del disc. Per tant, no és pas aquesta la que us posaré. Una mica a l’atzar us ha tocat Kallalou Kallalou. És una cançó d’amor i, com a mínim, en Robert no es posa d’allò transcendental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada