La sardana d'en Piotr (1976)

1976 – A mitjans dels setanta, la meva porta d’accés a Txaikovski va ser la Patètica, com no podia ser altrament. Abans que el Trencanous o que el Llac dels Cignes o que el seu Concert per a Piano núm. 1. Per a l’adolescent que en aquell llavors es començava a fer dir Josep-Càndid, trobar-se amb una obra d’emocions intenses escrita per qui al cap de pocs dies moriria de còlera, com la seva mare, després de beure voluntàriament aigua del riu sense esterilitzar, donava per a molt. Sembla ser que ningú no dubta de la versió del suïcidi, el que es planteja si va ser per amor a la seva mare o perquè havia sortit a la llum que s’entenia amb un nebot d’un noble rus.
Doncs això, que en Piotr Ilitx em va enganxar. Era una barreja de sensacions musicals i de xafarderia biogràfica. Vaig llegir-ne un parell de biografies. Una que insistia en la seva sensibilitat i els èxits artístics, i l’altra que aprofundia i no descartava cap de les possibilitats d’escàndol d’una vida turmentada. Ja sabeu que els bojos famosos porten una vida turmentada; els que no són famosos, aleshores simplement estan com un llum.
En tot cas, la Patètica (quin nom més ben doblement trobat!), els ballets, les Estacions, Manfred, les Variacions sobre un tema Rococó... tot això va anar passant de mica en mica a formar part important del meu bagatge sonor. Tantes que per fer aquesta entrada em veig gairebé obligat a buscar alguna cosa diferent, reivindicativa. I m’he decidit pel tercer moviment de la quarta simfonia.
La devia descobrir mentre llegia la seva biografia socialment correcta. ¿Per on anava en Txaikovski mentre escrivia la quarta simfonia? Uf. Mantenia relacions platòniques amb Nadejda von Meck, mecenes de l’artista, i estava convençut que a la vida tot ho regeix el destí. Fins al punt que en rebre una carta d’amor de qui havia estat alumna seva, va i s’hi casa. El casament havia estat propiciat pel seu germà Modest que, homosexual com ell, pensava que un matrimoni convencional ajudaria en Piotr a ser més ben considerat socialment. Al cap de poc, i empès per la repulsió física que li causava la seva dona, el músic va intentar suïcidar-se llançant-se al riu Moskvà i essent-ne rescatat amb un refredat i amb una crisi nerviosa. En fi, ja ho veieu. Ni la Belén Esteban no ho supera. Ara bé, entremig d’aquest maremàgnum va ser capaç d’escriure un tercer moviment plàcid, juganer, quasi alegre. Molt de pizzicato i amb un fragment a ritme de sardana. Apa!
Ho va escriure pels voltants de 1876-77, o sigui: just un segle abans que jo ho escoltés embadalit.