Ja coneixia el Bruce a través del Bernat, que va comprar-se el Greetings from Asbury Park, potser el 75 o el 76. A Blanes en Springsteen també em va acompanyar fent tàndem amb la Patti Smith en un tema que està a la llista d’espera d’aquest bloc. En aquell moment, ja al 80, editava el disc The River; aquest sí que ja ha sortit en aquest bloc i que em va seguir fins a Tossa.
Vaig anar seguint el Boss amb el seu Born in the U.S.A., el Tunnel of Love, i algunes cançons esparses d’un disc o d’un altre. Semblava que la cosa ja havia fet el cim i només li quedava anar baixant més o menys a poc a poc.
Però no. El 2002 va arribar The Rising. Un èxit mundial, potser sí. Que tornava a tocar la mateixa fibra del Born in the U.S.A., però ara aprofitant els atemptats de Nova York. Potser sí. Però un èxit rotund a casa meva. Sempre m’ha estranyat que el CD no es fongués al cotxe. Que quedés arrugat, com a mínim. Que no es foradés de tant de làser. De camí entre la Marca de l’Ham i l’Escala, i entre Sant Pere Pescador i Castelló. Des del 2002 fins potser el 2004. Des de Lonesome Day fins My City of Ruins. Amb parada i fonda a Into The Fire, Nothing Man, Empty Sky, Worlds Apart, Further On, The Fuse, You’re Missing, The Rising... I ja m’estic penedint de no citar les que no he dit... L'home ho va rematar amb un concert a Barcelona, enregistrat i editat. No vegis.
Per triar un tema i esperant equivocar-me, us poso el Worlds Apart. Potser per allò del pont entre mons condemnats a estar separats, o per allò de Let’s let love give what it gives. O potser per alguna altra raó, que tampoc no cal explicar-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada