Devia ser l’any 75 que vaig tenir segurament l’experiència definitiva amb la fotografia. Va venir de la mà d’en Miquel, a Lleida. Vam passar hores i més hores fent fotos, revelant-ne els negatius, positivant-los, niquelant els positius... coses que sembla que ja han passat a la història directament a la secció d’oblits inexhumables. En aquella època jo feia fotos de 6x6 (era la càmera que tenia, ¿on deu ser, ara?), la qual cosa vol dir que fer una foto em sortia per un ull de la cara, però que obtenia un negatiu de nassos, per seguir amb el símil facial.
Llavors encara sonava a la ràdio en Paul Simon, de feia poc separat del Garfunkel. De fet ja havia tret tres discos en solitari, i el més recent era Still Crazy After All These Years, que estava molt bé. Però a mi m’agradava més un dels èxits de l’anterior, There Goes Rhitmn’ Simon. Està clar que em refereixo a Kodachrome, ja que el món de les diapositives era una de les novetats (no amb la càmera de 6x6, evidentment).
A data d’avui dec tenir acumulats uns quants milers de kodachromes, d’agfachromes i d’altres diapositives més o menys manuals, entaforats en un armari, amb tots els estris de revelar que em nego a arxivar definitivament. Igual que en Simon aviat també diré So mama don’t take my kodrachrome away. Sisplau, que ningú no em llenci les diapos a les escombaries, ai, perdó, a la deixalleria. I quan jo no hi sigui, sisplau, fills meus, no deixeu que se les enduguin a Salamanca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada