Fins feia poc allò dels celtes era una marca de tabac, molt econòmic i sense filtre. El pare en gastava. Abans de l’època dels Ducados. Una manera de fumar a la brava. Bons devien ser aquells celtes que sortien aixecant l’espasa enlaire, per sobre del casc amb dues banyes alades impressionants.
Però també devien ser gent caminadora. Per les ales del casc, potser. Un caminar com a pertot, potser. Però és evident que hi havia un ritme, persistent i lleuger. I hi havia una manera de posar els peus en aquell paisatge, que era suau, humit i relliscós i alhora abrupte i esquerp. I hi havia aquella combinació de vents, cordes i percussió, sons i ressons, buscant la vibració íntima.
Tenien més armes que l’espasa.
Parlo d’un disc que tenia en Pep. Un que ja devia escoltar a Blanes, quan el vaig conèixer, abans de les dinades al Jardín de Alà. A la portada, un xic infantil, el gegant aquell que recorre el món mundial (o sigui, el celta) tocant la gralla i posant color a la vida de la gent.
En Pep i en Lluís ja havien tingut les seves primeres incursions bretones, n’explicaven aventures inversemblants dins d’un dos cavalls, i allà havien trobat els Gwendal. Se’ls havien endut enllaunats, i dins de la lluna havien fet cap al davant de sa Palomera, per gaudi i ensinistrament de lleidatans àvids de camins.
Temps després –no cal dir que havent passat tots els vinils a cintes de casset– vaig fer-me a mans, amb el corresponent dispendi, d’un disc també amb referències mòbils. Es deia Locomo. No estava malament, però res capaç d’ensorrar aquell primer Irish jig, i el Joe can’t reel.
Doncs res, ens posem a caminar. El disc és de l’any 1974. Però, honestament, la meva entrada forta en tot això és del 80.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada