A començaments dels 80 vaig topar amb els discos que portaven en Pep i en Lluís. Afeccionats com eren a les incursions agosarades a la Bretanya, recollien mostres esparses d'aquell univers nou i cèltic. Una de les imatges que duien impreses a la mirada era l'Angelo Branduardi i el seu violí voleiant i esperrucant l'escenari.
El disc que ells tenien es deia simplement Branduardi. Una portada tot interessant. I noms tan suggerents com Luisa Zappa (autora de les lletres) o Maurizio Fabrizio (autor dels arranjaments).
Aquell mateix any vaig voltar per Europa durant tot un mes d'estiu. Itàlia s'hi va posar pel mig. Era la primera vegada. D'aquella primera vegada vaig portar un dofí de Murano que ma mare guarda com un tresor. Al cap d'un temps van venir altres viatges. I d'alguns d'ells portava nous tresors d'en Branduardi. La pulce d'aqua. Cercando l'oro. Highdown Fair. L'Angelo va ser un més de la colla. Algú important de la colla.
Quan va començar a canviar, suposo que per necessitat, va començar a perdre punts. Els havia guanyat de cop. Els va anar perdent de mica en mica. Però de tant en tant reviscolava i en recuperava algun. Si puo fare, per exemple. Reconec que de la seva obra més recent, tot i tenir alguna referència, no en conec gran cosa.
Com sempre, recupero la sorpresa, l'esclat. D'aquell primer disc segurament sentit el 81, reapareix la melodia optimista de Musica. Doncs sí, lletra de la Luisa Zappa, música de l'Angelo Branduardi, arranjaments de Maurizio Fabrizio, i l'oïda resclosida d'un servidor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada