L’any 1979 em van donar feina a Blanes. Allà me’n vaig anar amb el meu 127 de color verd i matrícula de Lleida, i una mica de música per sobreviure els primers mesos de la meva nova vida gironina.
Un dels cassets que van viatjar amb mi era una adquisició recent, segurament l’únic disc d’en Tete Montoliu que he escoltat realment a fons. Estic parlar de Blues For Myself.
¿Com pot ser que altres discos d’en Tete no em facin gaire fred ni calor, i, en canvi, aquest em resulti absolutament imprescindible? Si ho sabés!
El disc havia aparegut l’any 1977. En Montoliu al seu piano −amb un baix (Eric Peter) i un bateria (Peer Wyboris) que en cap moment juguen a prendre-li el protagonisme−, fa tots els papers principals de l’auca: compositor, líder, solista...
Hauria de sorprendre. Que un dels millors pianistes de jazz es digui Vicenç i sigui de l’Eixample. Que el fet de ser cec no l’aboqués a vendre cupons. Que fos descobert i exportat per un altre músic de jazz, lògicament estranger. Que enregistrés discos a tort a dret. Que composés més de 70 cançons. Que mai no acabés d’oblidar d’on provenia. Que faci 13 anys de la seva mort i sigui un dels grans desconeguts del nostre país. Vaja, crec que sí que hauria de sorprendre.
Però estic segur que tot això no em va acabar d’influir. El que em va convèncer de debò va ser la música. Un abans i un després del Blues For Myself. I la sensació que amb aquell disc potser no n’hauria d’haver fet prou. Però parlo d’un disc que vull creure antològic, d’aquells que no saps quin fragment escollir. Finalment em decideixo per Jimmy’s Tempo, el que diuen que és un magnífic exemplar de Hard Bop entre moltes balades. Diuen. Jo és que no hi entenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada