Aquest missatge està capturat del bloc Nòmades del vent. Agraïm l'autora, elur, que ens hagi permès incloure'l. http://nomadesdelvent.blogspot.com/2010/02/amor-primera-oida.html
És increïble. Bé no, de fet no és increïble, més aviat sorprenent. Cada vegada que escolto Losing my religion em veig allà plantada. Pink Panther, Camprodon, una nit d'agost de quan tenia... ummm... 16 anys? 17? no me'n recordo. Però em veig allà, em sento com si fos allà.
Puc veure el local, la llum, la decoració com si hi hagués estat fa cinc minuts. I no va passar absolutament res digne de ser recordat, res que marqués el meu futur ni aquell present ple de fum i llums de neó. Només va ser la cançó. Només dic. Recordo que tenia ganes de ballar-la i que me les aguantava i algú em va dir que em deixés anar, que no em reprimís. Però jo vaig continuar fent la meva. Em sembla que aquesta és una constant a la meva vida, si em diuen 'fes això!' en to imperatiu, per més ganes que tingui de fer-ho no ho faig. Però aquell dia tenia més ganes d'escoltar que de ballar i em vaig aïllar de la conversa de les companyes, vaig observar el que m'envoltava i em vaig enamorar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
:) gràcies a tu Càndid. Un plaer aquest petit 'cameo' en aquest gran bloc.
ResponEliminaSi aquest és un "gran bloc" serà pels cameos de grans blocaires, com és el cas.
ResponElimina