De feia uns pocs anys, hi havia un grup britànic que es dedicava a fer soroll i més soroll i a escriure malament els títols de les cançons.
Totes dues coses eren força banals, però per a un pobre adolescent àvid de novetats, eren ni més ni menys que una novetat interessant.
Potser és agosarat dir que sense aquelles músiques jo no hagués estat el mateix, però potser també seria agosarat negar-ho.
Aquell any anava als Maristes i em van fer fer una cosa que es deia Reválida, i que era el darrer any que es feia. Vaig aprovar.
Crec que en el meu pla d’estudis em vaig trobar amb moltes coses que era el darrer any que es feien i altres que eren el primer any.
Vaig sobreviure a tantes novetats imposades i segurament a moltes altres que em vaig imposar jo mateix. Vaig anar aprovant.
Els quatre britànics Slade, que per aquella època devien sonar al Praxis i al Scarlett, també havien començat essent uns skins per, tot seguit, deixar-se cabell llarg i maquillar-se generosament i provar sort amb una cosa que s’estava inventant. La cosa es va anomenar glam rock. I els Slade van aprovar.
La mare ja ho sabia que estàvem bojos, o ho suposava, però deixava fer. Els Slade, des del 72 que ho deien: Mama Weer All Crazee Now.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada