Devia ser el 95 que en una pausa de la Comtessa i tot mirant un programa televisiu de vídeos amb gràcia –es deia Oxigen ¿o potser era Hidrogen?− que uns irlandesos em van cridar l’atenció. Encara en recordo la cançó i el vídeo. No vaig trigar a comprar el disc.
N’he comprat d’altres dels Corrs, cadascun una mica inferior a l’anterior, fins que vaig decidir deixar de comprar-ne justament quan ells decidien deixar de fer-ne. Més que res perquè tres d’ells (la violinista, el guitarrista i la bateria) preferien dedicar-se a les famílies respectives. L’Andrea ha continuat pel seu compte.
No em digueu que no resulten entranyables. Els quatre germanets tan ben avinguts. Com si fos un homenatge als seus pares, que de joves havien fet un grup que es deia Sound Affaire, interpretant cançons dels Eagles i dels Abba, i emportant-se els fillets als pubs on actuaven. La mare va morir en ple èxit dels Corrs, tot esperant un transplantament de pulmó.
Seria lògic que us posés aquella primera cançó del grup desconegut, però no. Amb el temps, d’aquell primer i millor disc comercial, se m’imposa una altra tria. Hi ha dues cançons consecutives que ara per ara no puc separar. Són The Minstrel Boy (una cançó patriòtica del XVIII-XIX) i Toss The Feathers (tradicional). Totes dues irlandeses. Totes dues universals. I juntes, també particulars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada