1993 – Van ser uns anys d’una certa sequera, en molts aspectes. Contínuament intentava mapes per a la desorientació. Emocional, laboral, estomacal.
En Page també ho intentava. Es va aliar amb en Coverdale, que havia estat dels Deep Purple, i amb en Carmassi i en Phillips que havien estat dels Montrose.
Semblava que en Page aixecava el cap després d’allò dels Firm. Però era un vol gallinaci. Bé, en aquella època de gestació (o de congestes), res no volava gaire enlaire.
L’àlbum començava amb Shake my tree.
Prometedora. Una cançó de presumpte desamor. En èpoques fosques, el desamor és una bona moneda. “I don’t want be your slave / you’re trying to drive me to an early grave”. ¿Quina mena d’estimada era aquesta? Podia ser-ne tantes. Estimades desestimades.
Altres cançons del disc van tenir un cert èxit: Pride and joy que va arribar a ser número 1 als EUA. A Europa la que va reeixir més és Take me for a little while. I la que trio és la que comença, la que promet, encara que després tot es dilueixi de mica en mica. Ja sabeu què diuen: "If you don't like my apples, don't shake my tree". Ens falta una expressió com aquesta en català. Ens hauria fet falta, vaja, més d’una vegada, en aquells anys.
Bé, a Sant Pere s’estaven plantant pomeres pertot. I començaven a venir negres a collir-les. No sé si hi té relació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada