Tot s'acaba (1970)

Los Módulos. Ostres. Deixeu-me viatjar-me fins el 1970. Jo tenia catorze anys quan van començar a sonar a la ràdio. A catorze anys la música era una prioritat molt secundària. Sí, hi havia la ràdio dels vespres. També sortien de tant en tant cosetes per la tele, molt per despistar. Però encara no hi havia un intercanvi exhaustiu ni de músiques ni d’informacions. No hi havia recerca personal. Potser on més es notava era als Alamús, en una mena de balls al voltant de la màquina dels discos. A can Martí es feia això. Posaven la màquina dels discos (anys després aprendríem que li havíem d’haver dit juke box, i quan començar a dir-li juke box vam aprendre que, en definitiva, no era altra cosa que la màquina dels discos) a la sala de ball, quan no hi havia ball, esclar. I els joves s’hi remolinaven al voltant, i de tant en tant, ballaven per parelles, com a les festes majors. Sempre hi havia algú que li tocava posar moneda, perquè si no la màquina no anava. Entre la pesseta de la cançó i la pesseta de la beguda, a can Martí anaven fent un raconet al calaix.


Doncs los Módulos eren de Madrid. I sonaven però amb no massa insistència. Se sentien molt més els Fórmula V, que per aquella època treien una cançó que ara està de moda a la tele, Cuéntame. Uns altres eren los Diablos, i el seu Rayo de Sol. I encara n’havia uns altres, los Ángeles, que cantaven el Mañana, mañana.


Sembla que a aquests darrers, los Ángeles, l’any 69 els va tocar de fer la mili a tots alhora, i alguns van obtenir permís per a continuar amb els concerts, i altres no. Aleshores van haver de substituir els que faltaven. I un dels substituts temporals va ser un madrileny-malagueny que es deia (i encara es diu) Pepe Robles.


Aquest va ser qui va compondre Créeme per a los Ángeles, i quan se li va acabar la feina substitutòria va formar el seu propi grup: los Módulos. En aquell moment eren els que feien el mateix que tots però amb una mica més d’estil. Els de la canción del verano aviat se’ls hi va veure el llautó, i los Módulos van mantenir el llistó una mica més alt. Als pobrets de quinze anys ens van donar una lliçoneta discreta, ens van llançar un salvavides entre rajos de sol i eves maries.


Sé que en vaig sentir unes quantes de los Módulos, però la que sempre torna, ja us ho imagineu, és la que coneix tothom: Todo tiene su fin. No la sentiria cada dia, però, així, de tant en tant, mira, trobo que encara es conserva.