És cert, vaig comprar el disc perquè me n’agradava la música. No els havia vist ni en vídeo, ni havia escoltat les lletres amb atenció, no sabia de què anaven ni ells ni les cançons.
Devia ser cap al 88 que vaig aparèixer a Lleida amb el vinil del The Queen is Dead, i mon cunyat, ell sempre més modernet, va estranyar-se’n: ¿Tu? ¿Amb un disc dels Smiths?
No sé si hi havia motiu o no. I és cert que quan vaig veure’n vídeos amb en Morrissey dislocant-se sense arrugar l’americana, i quan vaig llegir les lletres, vaig pensar: Home, també és normal que se n’estranyin.
Però la música m’agradava, en Johnny Marr en plena efervescència discreta, fins i tot la manera d’en Morrissey de passejar-se per sobre les frases: Hang the DJ, Panic in the streets of London, I've got no right to take my place in the Human race...
Home, jo no era ben bé un pijo consentit i sense ocupació. Tenia ocupació que, a més d’agradar-me, necessitava per poder cobrar cada mes i gastar-me alguns calerons en discos com aquell. La meva absoluta solidaritat amb la pobre víctima del bocamoll de la cançó, tot i que potser no calia sentir-se com la Joana d'Arc a la foguera, total perquè malparlin una mica d'un.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada