Suzanne. Era electritzant. Una veu tan greu havia de dir coses profundes, necessàriament. No acabàvem d’entendre la lletra, la veritat, i com era que hi sortia en Jesús embolicant la troca d’una cançó que semblaria que era d’amor, però és que els jueus, ja se sap. Ara bé, se sabia que parlava d’un riu, de les barques, i la música es movia com l’aigua o com les fulles dels arbres de ribera, i aquella imatge esplèndida de “the Sun pours down like honey”...
Suzanne. També corrien llibres de poemes d’en Leonard Cohen, en edició bilingüe, i no en trèiem l’entrellat ni en anglès ni en castellà. Potser no teníem l’edat d’entendre-ho, o que la traducció era una cosa precipitada per la mort del dictador. Però era igual, amb les paraules ens tornava la veu, la balada.
Suzanne era un referent. Curiosament ha continuat essent un referent, de l’època, de l’autor, i d’aquells nosaltres que vam deixar de ser però que alguna cosa devíem continuar essent, si no no s’entendria. Va ser igual quan vam saber que la Suzanne va existir de veritat, que era la dona d'un amic seu quebequès, però que en Leonard només va flipar imaginant-se fent l'amor amb ella. Oooooooooh!
Marianne. I és clar, també hi havia la Marianne. Ostres tu, tanta dona ja comença a ser sospitós. No serà en Leonard un d’aquells que preguen en el moment del coit, i que, per tant, necessiten tenen un rotllo o un altre per no faltar a les seves obligacions religioses. Deia: “I forget to pray for the angels / and the angels forget to pray for us.”
Marianne. Fins la propera, li deia. Ens veiem un segle d’aquests. Quedem al geriàtric. ¿Però es pot fer això? Dir adéu a una noia, si el problema que teníem en aquella època és que si una noia et feia una mica de cas, t’hi enganxaves com una paparra. I va i també. També la Marianne va ser real i aquesta sí que va viure amb ell, a Grècia i a Montreal. Per tant el "So long" anava de veres.
Marianne. Quan jo vaig conèixer la Marianne i la Suzanne, les cançons ja eren quasi antigues, però en aquella època les coses no caducaven a marxes forçades com ara. I, sí, en Cohen ens explicava que hi havia una altra realitat, una altra dimensió. Jo no hi entenia massa res, i estava convençut que el que entenia era malentès, però m’agradava.
I encara m’agrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada