Castella comunera al cor de l'Empordà (1982)

1982 – Parlar de los Comuneros és parlar d’en Germán. En Germán era carter a Sant Miquel de Fluvià. Vivia prop de l’escola. Ens portava les cartes. Si podia es quedava a fer una mica el comentari. Si no, saludava i anava per feina, i ens deixava anar per feina a nosaltres. De tant en tant apareixia per casa, i es quedava a dinar o a sopar o a fer-la petar. Ens posava al dia de la situació política de les Castelles. Tècniques i tàctiques antigrisos. I ens il·lustrava de la història antifranquista de les seves Castelles. Un dels seus temes preferits era Los Comuneros.

Jo havia fet el servei militar en aquells paratges, i sí que havia vist alguna pintada, sobretot en pobles petits del camí d’anada i de tornada (que vaig fer poques vegades, és cert) enaltint els Comuneros. No havia investigat. Era una època de trànsit. En Germán va veure clar que allà hi havia una llacuna d’informació que calia resoldre. I s’hi va posar. Amb el disc dels Nuevo Mester de Juglaría ho va tenir més fàcil. Va ser una lliçó llarga i profunda. En Germán podria ben donar-se per satisfet. Padilla, Bravo i Maldonado el podrien inscriure en el club d’honor de portadors de la flama comunera.

Sé que els Nuevo Mester van fer una nova versió del disc fa pocs anys (el disc original era del 76). No l’he sentida, la nova, ho confesso. També confesso que els vaig escoltar en altres discos, uns quants, però que cap no va desbancar la força i la fluïdesa del disc del Germán.

Germán va desaparèixer pocs anys després, per canvi de destinació, crec, ajuntant-hi problemes familiars. En un no-res li vam perdre la pista. I la seva imatge –d’una humanitat persistent, sociable, compromesa– va quedar lligada a un disc i a un passatge històric dels que cal reivindicar al seu estil: amb persistència, sociabilitat i compromís.

Tot acompanyant el missatge us comparteixo el moment final del disc, en què després de traïcions i ajusticiaments, ells creuen que encara hi ha espai per a l’esperança. Castilla, canto de esperanza. He tornat a aquells paratges, i me’ls he mirat diferent. Era un deute comuner, un deute a en Germán. Allà on sigui, salut!