Vehicles (1974)

El 74 vaig començar Magisteri. Hi anava amb moto. Quan s’espatllava, amb bicicleta. De fet s’espatllava sovint. Estava a punt de fer els 18 i això significava el carnet, i amb el carnet les expectatives del cotxe. La moto, per tant, estava fent els seus darrers espetecs.


Entrar a Magisteri va ser conèixer un piló de gent, alguns dels quals encara reconec, altres conec i altres em són amics. Vaig conèixer altres coses a fer, altres maneres de fer-les. Per fer-ho venir amb la música, voldria recordar –sense gaires detalls– una excursió a la baronia d’Àger. Apa que no hi van passar coses.


Magisteri volia dir posar-se en pregoneses desconegudes, un moment polític difícil amb el dictador dinyant-la a càmera lenta, però també hi havia coses amables. Per a aquests moments més lleugers i sense complicacions, hi posaria dos trens.
Peace Train era un dels èxits de Cat Stevens. Havia aparegut en el seu àlbum Teaser and The Firecat. El disc me’l vaig comprar anys més tard, quan vaig tenir el meu sou. Però la cançó ja l'havia conegut quan tocava. Devia sonar de tant en tant per la ràdio. En Cat Stevens era molt apreciat a casa. Un dels gats –un de ben negre amb un medalló blanc al mig del coll– el vam batejar, precisament, com Stevens.


Una altra cançó que també sonava molt a la ràdio era d’un anglès gibraltareny que després es va fer espanyol, em sembla, o potser no. Havia fet una cançó parlant de les qüestions meteorològiques al sud de Califòrnia, que es va fer molt famosa, i de les cançons que van anar radiant-ne en els mesos posteriors, una era la del tren: I’m a train. Va aparèixer en un disc que mai no he tingut, anomenat Albert Hammond. Que és el nom del que canta. Si el busqueu a la xarxa no el confongueu amb el seu fill (jr).


Vagin aquestes dues cançons per Magisteri, per la colla, pels moments d'apaivagament, per Àger, i pel 127 de color verd que va venir a finals d’aquell any: moto, bicicleta, tren, però la llibertat arribaria en cotxe.