L’oreneta picassiana (1969)

1969 – En el minso univers musical (la ràdio i la tele eren n’eren els distribuïdors sagrats i únics) hi havia una parella que havia de menjar-se el món peninsular. Venien de formar part dels Pekenikes, i després dels Brincos, i finalment s’havien establert com a parella musical.

Però un dia, ai las, un dels va modificar la veu enregistrada de l’altre, per a un disc, i sense que l’altre ho sabés, i quan ho va descobrir, el divorci musical va ser inevitable.

El de la conducta ofensiva era en Júnior. L’ofès era en Juan. En Júnior surt sovint a la tele, encara avui dia. Si no en sabeu el motiu, sort que en teniu. En Juan Pardo també va anar sortint durant un temps fins que, benaconsellat o sense benaconsellar, s’ho va anar deixant córrer.

Com a duet van durar tres anys. Un dels seus darrers èxits va ser Anduriña. I no fa pas gaire vaig saber –durant la visita d’uns alumnes gallecs– que anduriña vol dir oreneta. El que no sabia és que les orenetes poguessin migrar abans de tenir plomes (almenys això és el que diu la cançó; potser és una metàfora).

I el que tampoc no sabia és de què li venia a en Juan Pardo –mallorquí– d’escriure un tema en gallec, tal com diuen que ho va fer. Potser perquè qui manava llavors n’era.

En tot cas, he de reconèixer que Anduriña va marcar el preadolescent de catorze anys. Un piló d’anys després –ara– gairebé podria cantar-la tot i que el temps que fa que no la sento. Potser hi ajuda que és una balada, i que la lletra no és compendi de complexitat.

També diuen que en Picasso s’hi va emocionar, fins al punt que els va fer un gravat perquè sortís al disc. Però com que en Picasso era massa modern per a aquells temps del franquisme, van decidir de posar el gravat a la contraportada.

Senyors, senyores, tornant sol i a peu del cinema de Pardinyes, ja de fosc, per la carretera buida i per tots vostès, arribada la tardor...