Retorn a la família (1970)

S’havien acabat els Beatles. En tenia una molt vaga consciència. Una portada d’una revista penjada a l’aparador i algú que comenta entre emprenyat i decebut. “Sí, home, quins collons!”. I reculant una mica més en el temps sento un connat de conversa entre mare i fill als Alamús –hi havia anat a ajudar a collir, a l’estiu–. La mare que diu que sí que ho feien bé però que s’havien tornat molt estremats i s’havien deixat los cabells llargs per cridar l’atenció, i el fill que li diu que calli que no sap res.


O sigui que s’havien acabat i jo els anava descobrint de mica en mica. També els descobríem a través dels seus antics integrants. Cadascun buscant-se la vida. Però en Lennon que ja se la tenia buscada. Com si esperés a desempallegar-se d’aquells pallisses per anar fent camí amb la seva xicota.


A la màquina de discos de Lleida que ja ha sortit en aquest bloc referint-se al Hey, hey, what can I do?, sonava una cançó feta a base d’uns acords raríssims, o si mé no m’ho semblaven. Era en John Lennon i la seva Plastic Ono Band interpretant el Mother.




La lletra de la cançó –aleshores totalment opaca per a mi– era de les de sucar-hi pa. Crida sa mare, morta atropellada per un policia borratxo. Crida son pare, que abandonà la família quan ell era un nadó. I tant de reclamar ve de les sessions que en Lennon feia de teràpia primal, tutelades per la seva dona, en què intentava trobar l’essencial d’ell mateix. La mateixa teràpia donaria lloc a altres temes interessants. Working class hero, per exemple. Deia que la intenció de Mother se m’escapava, si més no en els detalls, però crec que en el fons l’entenia perfectament en la intenció: Mama don’t go, Daddy come home.


Ara, el millor de la cançó és el vestit: la veu i el piano d’en John, la bateria d’en Ringo Star i el baix d’en Klaus Voorman. Res més. El vestit nou de l’emperador, però el dia que l’emperador va anar més ben vestit.