Fora de la llei i prop del mar (1978)

Havíem passat l’hivern perduts per les muntanyes del Bernesga. Una manera de reviure el febrer del 56 –els que hi eren. Però al febrer, precisament, ens van empaquetar cap a Astorga. Aquell maig va nevar, a Astorga. Doncs sí, del “servei” se’n poden explicar moltes, però això ho deixo per als altres. A mi em fa mandra (a vegades una mandra rabiosa) explicar-ne coses. Ni disfressant-ho de crònica de l’absurd, ni malparlant de la vida militar, ni sabent que faria riure.

Però un matí un noiet (bufó, amb el cabell una mica més llarg que els altres, fins i tot amb un serrellet ros, que feia de cambrer d’oficials o de suboficials) que dormia al mateix megadormitori però no sé on, va posar el seu tocadiscos a la sala gran, on passàvem revista, i hi va posar un disc, que li acabaven de portar, segons explicava al seu seguici, i a tot volum. No deixava de ser una fatxenderia, és clar. Però aquell dia l’hi vaig perdonar. Fins i tot m’hi vaig acostar, malgrat la distància de “rang” existent entre ell (i els que l’envoltaven) i jo. M’hi vaig acostar per mirar el títol del disc. Ell va estar-me nomirant, com si estigués vagament recelós que li toqués el disc, cosa que no vaig fer. “Outlaws” deia la portada. No em va caldre gravar-m’ho a la memòria. Abans de tornar-me’n a la “meva zona” ens vam ullar. No va ser allò de “sostenir-se la mirada”. Cap expressió. Ni de simpatia ni d’antipatia. No ens vam dir-nos res. No teníem res a dir-nos i no crec que ens tornéssim a mirar. Ni ell no ho necessitava ni jo tampoc.

Des de la meva zona, però, vaig continuar sentint el disc. Impossible dir si era la música en concret o la música en aquell context o la música en aquell moment, però allò era la música de “fora d’aquell lloc”, era la música dels “fora de la llei”. Alguns mesos després –massa mesos– es va acabar la mili. Una de les primeres coses que vaig fer de la meva reestrenada pseudollibertat va ser un homenatge al període anterior. Vaig buscar el disc i no va parar de sonar durant dies. Continuava tenint el mateix gust tot i que n’havia perdut una part de la intensitat. Després va anar quedant enterrat a poc a poc, com l’any que havia passat en pausa de mi mateix.

El setembre del 2009 un dels guitarristes i cantants i compositors de la banda –en Hughie Tomasson– va morir d’un “aparent” atac de cor (així va quedar documentat). Segurament sabia que alguns dels seus temes havien estat importants per a molta gent, però ignorava el meu cas. Com que no estic en condicions de fer-li-ho saber, comparteixo amb vosaltres el seu Green Grass and High Tides. No deixa de ser xocant que quan vaig sentir la cançó per primer cop, sense ni ser-ne conscient, jo era a relativament pocs quilòmetres de la “costa verda” on l’herba verda arribava ben bé fins la línea de la marea alta.