Els Linkin Park van entrar a casa juntament amb Green Day. Els portava en Josep-Esteve. I van ser escoltats sobretot l’estiu del 2004, tot i que l’estiu següent encara escoltàvem Meteora i American idiot.
Després va aparèixer Minutes to Midnight. També va entrar a casa però no va fer tant de soroll. Va aparèixer el CD al cotxe –algú se l’havia deixat– i va acompanyar-me en alguns viatges.
Tanmateix el disc del 2010, A thousand suns, sense que segurament s’ho mereixés del tot, va ser el que va revitalitzar tota la breu discografia acumulada –part de la qual subreptíciament– i engegà la curiositat sobre aquells californians que sabien sonar amb tan fràgil contundència.
Durant aquell mateix 2010 es van promocionar dos temes de l’àlbum: The Catalyst i Waiting for the End. Tanmateix el meu cotxe podria certificar que els dos temes més reescoltats no serien cap d’aquests dos. Un d’ells és Burning in the Skies. L’altre, m’ho reservo.
El Burning in the Skies no és terriblement original, s’assembla a altres cançons, del LP i d’altres. Però em resulta evocador, tant l’embolcall musical, com el solo de guitarra, com la mateixa tornada que va cantant en Mike Shinoda: I'm swimming in the smoke / Of bridges I have burned / So don't apologize / I'm losing what I don't deserve. Pot estar parlant de qualsevol cosa, evidentment. Però el títol del disc i moltes de les lletres del disc sembla que van a parar a temes de fons: les guerres, l’energia nuclear, i la relació entre totes dues.
Segurament estic d’acord amb les lletres apocalíptiques, però també podria ser que no. Tant li fa. Un s’adapta els significats segons li convé, sempre que la música acompanyi. I els Linkin Park acompanyen. El d'aquest i dels seus tres discos anteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada