El 2003 vam muntar un col·lectiu de poesia
a Torroella de Montgrí. La Inés proposava com a nom Les nostres veus. Finalment
va quedar com a Veus.
Vam passar un temps llegint-nos i
comentant-nos. Després vam acordar de fer una lectura al palau Solterra.
Cadascú triava uns quants poemes propis per a l’acte, i una música d’entrada, d’un
disc, és clar.
Va ser en alguna d’aquelles reunions, quan tothom
portava música i en valoràvem la idoneïtat que vaig conèixer en Benjamin
Biolay. El disc era Negatif.
Poc després vaig adquirir l’àlbum Rose Kennedy
amb algunes cançons d’antologia personal. No sé si coneixeu Nouvembre tout l’anné.
Potser us perdeu alguna cosa important. Pot ser.
De tota manera el deute el continuo tenint amb
la música que en Benjamin em va prestar per al recital. Es titula Billy Bob a toujours raison.
És un tema totalment atípic, si més no en la discografia que li conec, però
escoltat amb atenció s’hi pot descobrir la mateixa malenconia que amb les
cançons més arrossegades i murmurades.
Nota: la cançó té una durada hipotètica d'11 minuts. En realitat en dura 3, després silenci fins al minut 8 que reprèn amb una història musical totalment diferent. Coses d'artistes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada