1993 - En el meu cas no és gaire habitual que la música de pel·lícules entri a formar part de l’univers sonor. Però també s’ha produït. És el cas inevitable d’alguns musicals, que ja apareixeran en el bloc, si correspon. Quadrophenia, per exemple. I també Hair.
A vegades en una escena concreta, en què sense la música les imatges haurien quedat absolutament òrfenes. La construcció d’un graner a Únic Testimoni, per exemple. I també l’aquàtica arribada al poblat de La Misión.
Però també s’ha donat el cas d’una banda sonora enllaçada íntimament a una pel·lícula sencera. Fins al punt de buscar el disc i comprar-lo, abans de plantejar-me d’aconseguir-ne el vídeo o el DVD. Això va passar amb L’últim dels mohicans. La pel·lícula devia haver-la vist a Lleida, em sembla recordar, potser el Nadal del 92, quan Daniel Day-Lewis va esdevenir ídol mediàtic de cop i volta, ratificat poc després amb una història de l'IRA i el govern britànic.
Per la història, èpica i solemne, que crec haver llegit en castellà en aquella mena de llibres adaptats de l’editorial Molino. Per les imatges i pels actors, que aconseguien fer-te entrar en el seu joc. Per l'ambientació dels espais naturals, que et deixaven sense respirar (¿ambientació apneàtica?). I per la música, que et feia sentir un calfred al clatell. Al capdavall podries escoltar el disc -la música és d'en Trevor Jones- prescindint totalment del referent inicial.
No és que calgui prescindir-ne, no. És que hom podria, simplement, (tot i que, poc o molt, retornaven alguns fotogrames).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada