John Mayall, vam aprendre a dir. I els Bluesbrakers, i amb prou feines sabíem què era un blues. I el John tocava amb gent de categoria, com l’Eric Clapton de qui en sabíem el Sunshine of your love, amb Mick Taylor, que al cap de quatre dies es va convertir en el jovenet dels Rolling Stones, i amb altra gent que ens esforçàvem perquè ens sonés el nom, i sort que teníem memòria lliure i en condicions.
Però quan em diuen John Mayall em situo en un moment indeterminat de començaments dels 70, quan amb prou feines em deixaven entrar a les discoteques, i el més fort és que, a més de per les noies, hi anava per la música. La música pertanyia a la secció de “moguda”. Les noies pertanyien a la secció de “lenta”. I d’entre les músiques “mogudes”, alguna d’estranya, psicodèlica, diguéssim, tot i que no en tenia res de psicodèlica. Però ens faltava vocabulari.
La cançó era Room to move i, després de vés a saber quants solos de guitarra, entre riffs i beats de totes les categories, de cop i volta quedàvem esparverats d’aquella harmònica, incontestable, inqüestionable. Ho ballàvem o no, ens movíem o no, ens traslladàvem o no, maldestres, hipnotitzats, litúrgics... com una marea informe a la pista de ball, amb els llums de colors que més aviat ens atordien i feien un flac favor a la música.
Veig que en Mayall continua (o continuava fa poc) tot i tenir l’edat de mon pare. Jo em vaig quedar amb aquell estereotip, i encara el porto incorporat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada