1970 - Suposo que arriba el moment d’enamorar-se
per primer cop, de qui sigui, com sigui. Enamorar-se com a sortida de la
disbauxa hormonal, a més a més del canvi de veu i dels quatre pèls al bigoti i
per la resta del cos. La veu ja ha quedat com ha quedat. I els quatre pèls han
quedat en quatre mil, al bigoti i a la barba, ara tots blancs, i a la resta del
cos escampats amb generositat.
Tornem al primer enamorament. Anar parant la
canya, que en diuen ara. Donar cops de cec, que s’escauria més. A les
palpentes, amb les mans lligades, i sense conèixer el terreny. Dramàtic.
Patètic. En fi, hi hauria molt per explicar, però la intenció d’aquest escrit
és la banda sonora.
Una música que anava al pèl a aquell
dramatisme patètic la va posar en Nilsson. La cançó es deia Without You. Un
tema quasi d’amagat. Només per mostrar sensibilitat davant d’aquell espècimen homogamètic
tan curiós. Com el cantant mateix, que ens descobria l’èxit que podia
aconseguir algú que es distanciava tant del machoman.
En Nilsson va fer més coses. Per exemple una
cançó amb en John Lennon, Old Dirt Road, amb fama de ser un dels temes més
depressius mai compostos. Però, què voleu, jo insisteixo en el joc de veus (de veu) del
Without You.
No puc, encara, sentir la cançó sense reviure
alguna d’aquelles situacions que no explicaria públicament ni sota tortura
malaia. Per sort ja no l’escolto gaire sovint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada