1988 – Va ser l’any del naixement d’en
Josep-Esteve. Un naixement, i sobretot si és al setembre (un setembre de 31
dies), marca tot l’any. De menys nou mesos a més tres mesos. Dos anys després
es repetiria l’operació amb la Ginesta.
Ell diu –perquè la seva mare l’hi ha insistit–
que per llavors jo només escoltava El Último de la Fila. Segurament no és una
veritat absoluta, però sens dubte sí és una veritat.
El Último de la Fila m’havia arribat a través
d’en José Àngel, el primer any de Tossa, amb allò de “Quan la pobresa entra per
la porta, l’amor salta per la finestra”. Havien tornat a sorgir a Ripoll, al
mas de la Teresa: “Aquests dos (el Manolo i en Quimi) passen sovint per aquí,
amb els gossos”
El 1988 havien publicat Como la cabeza al
sombrero, un disc molt estudiat, molt mesurat, molt equilibrat, molt uniforme,
i així i tot, molt bo. Sí, sí, com sempre, la veu impecable del Manolo
sobrevolant les músiques. Però també començava a prendre protagonisme l’artífex
de les melodies, dels canvis de guitarra, del substrat musical. En Quimi, de
qui després entendríem per què era tan bo amb la guitarra i per què deixava fer
les veus al Manolo.
D’aquell any d’arrelament, pausat i accelerat
alhora, al golf de Roses us convido a sentir-ne un minutet escàs del disc, un
instrumental d’en Quimi, que es titula Som-hi (o sigui, Vamos), una mena de
tema afegit al CD, que tanca l’àlbum. Clar que també us hagués pogut posar
qualsevol dels 10 títols principals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada