Devia ser poc abans d’acabar els estudis oficials
(els altres encara no els he acabat) i d’anar a complir amb el meu deure
militar (hi vaig anar però no sé si el vaig complir) que devia arribar-me la
cançó i el disc que l’acompanyava. Giràvem per Lleida, llavors, el disc i jo.
El nom grup no em deia gran cosa (atenció: és
un acudit) ni el títol del disc i de la cançó principal. De fet, vaig pensar
durant molt de temps, que es tractava d’una típica cançó d’amor. Que m’havia de
pensar jo que es tractava de la versió oklahomanesa del Torna, torna,
Serrallonga. I el que em faltava encara per trobar-me cara a cara amb la
Comtessa de Molins. És ben bé, que tot està escrit (i si no està escrit d’abans
convé que algú que en sàpiga ho faci després).
El grup es diu Poco. La cançó, Rose of
Cimarron. El disc, igual. El compositor, Rusty Young. Diu que es va inspirar en
un fulletó d’històries d’Oklahoma. Diu que “she fed them, mended their wounds
and send them on their way. Or so they say.” El que us deia, la Teresa de
Molins, més o menys en la mateixa època. Clar que això, sigui veritat o no, és
ara que ho sé. Apa que no vaig pensar que la Roseta del Cimarró no devia ser
sinó una floreta a qui el cantant deia que era la més bella del veïnat. També
és cert que la cançó agafa un to d’himne que contradiu l’avellutament de la veu
i de les musiques.
En el disc hi havia altres troballes. Però
aquesta forma un bon gruix en els sediments musicals de la meva biogeologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada